You are on page 1of 11

AUTORS

PATRICIA HIGHSMITH
BIOGRAFIA
Patricia Highsmith (19 de gener, 1921 -
4 de febrer, de 1995) era una escriptora
de novel·la negra ben coneguda pels seus
thrillers psicològics, que han tingut més de
dues dotzenes d'adaptacions
cinematogràfiques. Estranys en un Tren,
per exemple ha estat adaptada per a la
pantalla tres vegades, la més coneguda
per Alfred Hitchcock el 1951. A més a més
de la seva aclamada sèrie sobre l'assassí
Tom Ripley, ha escrit nombroses novel·les
i contes. El seu estil es molt personal,
sovint macabre, satíric i ple d'humor
negre. També va escriure sota el pseudònim Claire Morgan.
Es va traslladar de molt jove a Nova York, graduant-se el 1942 al Barnard
College. Va treballar per a una editorial fent sinopsi d'historietes.Va viure
algun temps entre Nova York i Mèxic, on també va publicar. Com que les
seves obres no van tenir massa èxit als Estats Units però sí a Europa, el
1963 es va traslladar a Anglaterra, vivint posteriorment a França i Suïssa.
De caràcter molt introvertit, era lesbiana, el que es va fer notar en algunes
de les seves novel·les, i addicta a l'alcohol.
La temàtica de l'obra de Patricia Highsmith es centra al voltant de la culpa,
la mentida i el crim, i els seus personatges, molt ben caracteritzats, solen
estar prop de la psicopatia i es mouen a la frontera mateixa entre el bé i el
mal. Això és molt notori en la seva novel, Strangers on a train de 1950 que
va ser duta cinc anys després al cinema per Alfred Hitchcock i el guió va ser
adaptades per Raymond Chandler. Té una visió depressiva, pessimista i
ombrívola, com també el seu concepte sobre l'ésser humà.
Els seus herois solen ser personatges tèrbols i ambigus que exploten la
hipocresia social per ascendir
OBRES
Set contes misògins 1974 L'encanteri de Elsie 1969
Strangers on a train 1950 La màscara de Ripley 1970
El preu de la sal, 1953 El joc de l'amagatall 1973
(posteriorment Carol) Els cadàvers exquisits 1973
El ganivet 1954 El joc de Ripley (L'amic americà)
El talent de Mr Ripley 1955 1974
Mar de fons 1957 Després dels passos de Ripley (El
Un joc per als vius 1958 noi que va seguir a Ripley) 1980
Aquest dolça malament 1960 Crims bestials 1982
El crit de l'òliba 1962 Gent que truca a la porta 1983
La cel de vidre 1964 Sirenes en el camp de golf 1985
El tremolor de la falsificació 1968 A mercè del vent 1985
Catàstrofes 1987 Small g, un idil.li d'estiu 1995
Crims imaginaris 1987 La casa negra 1995
Onze 1988 Ocells a punt de volar 1.996
Ripley en perill 1991 Una afició perillosa 1997

RAYMOND CHANDLER

BIOGRAFIA

Raymond Thornton Chandler


(Chicago, 22 de juliol de 1888 -
La Jolla, Califòrnia, 26 de març
de 1959) és considerat un dels
pares de la novel·la negra nord-
americana. Fill de pare americà
i de mare irlandesa, tots dos
quàquers. S’en va a viure a
Anglaterra el 1896 en motiu del
divorci dels seus pares. Va estudiar al Dulwich College de Londres i va
viatjar per França i Alemanya entre el 1905 i el 1907. El 1912, mare i fill van
retornar als Estats Units i es van instal·lar a Califòrnia. Va participar
voluntàriament a la Primera Guerra Mundial. Va treballar com un alt
executiu dins el món industrial fins el 1932, any en què va ser despatxat.
Fou aleshores quan començà la seva carrera literària, afegint-se a la
tendència d'escriptors "durs" de la novel·la policíaca americana. Va
començar escrivint relats curts per a les revistes pulps i el 1939, amb The
Big Sleep (La gran dormida), inicia la sèrie de novel·les llargues amb el
protagonisme del detectiu Philip Marlowe.
Raymond Chandler forma part de la segona generació de l'escola "dura" de
narradors policíacs americans (després dels escriptors pioners de la Black
Mask). Així, s'inscriu clarament en la tendència hard-boiled (dur i en
ebullició) inaugurada per Dashiell Hammett: realisme crític i sarcàstic sobre
la societat i el context polític, ritme i acció intensos, diàlegs directes i
mordassos, i la típica tendència conductista de la primera novel·la negra
nordamericana. Però se'n distancia per una menor dosi de violència, un
major pes del subjectivisme (amb una particular ironia), i un alè romàntic
que l'inclina al meliorisme i a l'esperança en uns determinats valors ètics de
caràcter individual.
La seva obra expressa l'enfrontament d'un humanista amb les realitats
profundes del seu entorn, per mitjà de la confrontació d'un precari ideal de
justícia amb l'enviliment produït pels diners i pel poder. Un altre tema
característic de la seva obra és l'amenaça del pas del temps i de la mort,i va
crear escola amb el seu inconfusible Philip Marlowe.

OBRES

Narracions breus per a la Black Mask:



• Blackmailers Don't Shoot (Els xantatgistes no dispares), 1933
• Smart-Aleck Kill (La matança d'Aleck el viu), 1934
• Killer in the Rain (Assassí en la pluja), 1935
• The Man Who Liked the Dogs (L'home que estimava els gossos), 1936
• Try the Girl (Cerqueu la noia), 1937
• The High Window (La
Novel·les: finestra alta), 1942
• The Big Sleep (La gran • The Lady in the Lake (La
dormida), 1939 dama del llac), 1943
• Farewell, my Lovely (Adéu, • The Little Sister (La
nena), 1940 germana petita), 1949

Edgar Allan Poe


Va néixer a Boston (Massachusetts) el 19
de gener de 1809, amb el nom d'Edgar
Poe. Era el segon fill d'un matrimoni
d'actors, format per David Poe,
d'ascendència irlandesa, i Elizabeth
Arnold, de pares anglesos.
Als dos anys de vida, el seu pare
abandonà la seva muller, embarassada
de nou, i quan va néixer la nena, Rosalie,
anaren a viure a Richmond (Virgínia), a
casa d'uns parents. Poc després (1811),
Elizabeth va morir i va ser adoptat per un
matrimoni del que va heretar el seu
cognom Allan. Amb ells, va viure a
Escòcia i Anglaterra (1815-20).

Des dels setze o disset anys començà a tenir problemes amb l'alcohol,
tot sovint a causa dels seus nombrosos enfrontaments amb John Allan, el
seu padrastre. Els seus dos primers llibres foren de poesia : Tamerlane
and other poems (1827) i Al Aaraf, Tamerlane and minor poems (1829).
El 14 de gener de 1832 publicà Metzengerstein, el primer dels seus 67
contes, en una revista de Baltimore.
El 1834 es casà amb la seva cosina Virginia Clemm, de només tretze
anys, i durant algun temps fou director d'importants publicacions de
Richmond, Boston i Filadèlfia. També visqué a Nova York, amb la seva
dona malalta de tuberculosi, i allà publicà el seu poema més important,
The Raven (El Corb , 1845).
La mort de Virginia, el gener de 1847, va afectar-lo molt, l'enfonsà en
l'alcoholisme i la depressió, i va mantenir tumultuoses relacions amb
altres dones. El juny de 1849 es publicà el seu darrer conte i,
pòstumament, el 9 d'octubre de 1849, el darrer poema, Annabel Lee. A
part de poesia i contes, va escriure també una novel·la, Narrative of
Arthur Gordon Pym(1838), un assaig filosòfic, Eureka(1848), i crítica
literària i artística. Va destacar sobretot en el gènere del misteri i de
l'horror.
Va morir a Baltimore (Maryland) el 7 d'octubre de 1849, víctima del
"delirium tremens", tot i que també es pensa que va morir de diabetis,
deficiències enzemàtiques o fins i tot ràbia.
Algunes de les seves obres més importants són:
El gat negre El misteri de Marie Rogêt
L'escarabat d'or Els crims del carrer Morgue
La bóta d’amontillat El Corb
El pou i el pèndol
Una davallada al Maelström
La caiguda de la Casa Usher
Arthur Conan Doyle:
El senyor Arthur Ignatius Conan Doyle
(Edimburg, Escòcia 1859- 1930).
Estudià medicina i va arribar a tenir la seva
pròpia consulta. Es dedicava a la literatura de
manera no professional, fins que l’ èxit li va
arribar amb una de les obres més famoses:
Sherlock Holmes. Quan va abandonar la
literatura es va casar i el 1902 va rebre el
títol de Sir. També va participar en la
Primera Guerra Mundial i a partir de llavors
es va convertir en un seguidor de l’
espiritisme*. Conan Doyle té també una
bibliografia de contes d’espiritisme entre
altres. Va morir el 7 de Juliol amb 71 anys per
un atac al cor. Va ser enterrat al cementiri de
l’ església de Minstead en New Forest, Hampshire*.
Sherlock Holmes és un personatge de ficció,
protagonista d’ una sèrie de 4 novel·les i 56 relats
de ficció. Va ser creat per Doyle el 1887. És el
prototip d’ investigador cerebral per excel·lència i
va influir en gran mesura en la ficció detectivesca
posterior.
Sherlock Holmes és un detectiu privat alt, prim, de
nas ganxut, irònic, enginyós i intel·lectualment
inquiet. En algunes ocasions resulta una mica brusc
però amb les dones es cortès malgrat que
desconfia d’ elles. No és gaire ordenat, fuma en pipa, toca el violí i quan s’
avorreix consumeix cocaïna, fet que preocupa al seu company, Watson amb
qui viu a Londres. La seva característica més notòria és la utilització del
raonament per resoldre els casos i poder arribar a les conclusions més
sorprenents a partir de petits detalls, i tot gràcies als seus coneixements
científics .
• Espiritisme: es una doctrina apareguda durant el S. XIX, pretén
estudiar la naturalesa, l’origen i l’ avenir dels esperits, i també les
relacions amb el món corporal.
• Hampshire es un contat situat a la costa sud de Anglaterra, Regne
Unit, la seva capital es Winchester.
Agatha Christie

Vida
Va néixer en Inglaterra el 15 de setembre de
l’any 1890 i va morir el 12 de gener de 1976.
Filla del matrimoni de Fred Miller i Clara
Boehmer.

Tenia una germana, les dues tenien una infància


molt feliç. Una de les coses que li van agradar
per ser escriptora va ser que tenia un caràcter
tímid, de petita no volia jugar amb les nines, sinó amb amics imaginaris.

Va ser una escriptora anglesa, important i innovadora de la novel·la


detectivesca. Sovint és anomenada “reina del crim”, també va escriure sota
el pseudònim de Mary Westmacott, novel·les sentimentals.

És una de les escriptores més conegudes, s’han venut al voltant de dos mil
milions d’exemplars dels seus llibres. Era escrupolosa i no volia amagar
informació per tal que poguessin els personatges resoldre el misteri.

Algunes de les seves obres han arribat al cinema, com Assassinat a l’Orient
Express, Mort al Nil.

Obra
- The man in the brown suit, 1924
- The body in the library, 1942
- Third girl, 1966

Amb el pseudònim de Mary Westmacott


- The rose and the yew tree, 1948

Dashiell Hammett

Samuel Dashiell Hammet, va néixer el 27 de


maig de l’any 1894. Els seus pares eren
Richard Thomas i Annie Bond Dashiell. Va deixar l’escola amb 13 anys.
Durant la Primera Guerra Mundial es va allistar en l’American Field Service a
França. Es va assignat al cos d’ambulàncies però la tuberculosi que patia, va
provocar la seva llicència mèdica en menys d’un any. Va patir mala salut
tota la vida a causa de la tuberculosi i l’alcoholisme.
Va començar a publicar en la revista Black Mask com a editor. El seu primer
conte publicat va ser The Road Home, sota el pseudònim de Peter Collision.
Va aconseguir prestigi literari a partir de les novel·les publicades entre els
anys 1929 i 1931. Molts dels seus llibres van ser convertits en pel·lícules. Va
ser un escriptor de novel·la detectivesca i contes curts. Un dels seus
personatges importants és Sam Spade(El falcó maltès), la parella de
detectius Nick i Nora Charles (L’home prim) i l’Agent de la Continental
(Collita Roja). Va escriure sota els pseudònims de Peter Collinson, Daghull
Hammett, Samuel Dashiell i Mary Jane Hammett.

L’any 1931, té una relació amorosa amb Lillian Hellman, durant 33 anys.
L’any 1934 va escriure l’última novel·la. Va morir a Nova York el 10 de
gener de l’any 1961, i va ser enterrat en el Cementiri Nacional d’Arlington.

RESUM
• Narrativa policial:
Els orígens d’aquesta novel·la els trobem en una de les obres de Edgar Allan
Poe: Els assassinats del carrer Morgue (1841) : Augus Dupin, un detectiu
brillant, descobreix un delicte gràcies a les seves capacitats de deducció.
Després d’aquest primer conte policial, Poe escriu altres en que trobem
totes les característiques del gènere.
Aquest mateix estil l’utilitza Sir Arthur Conan Doyle en L’estudi
Escarlata(1887). Segueix el esquema proposat per Poe, i crea Sherlock
Holmes, possiblement, el detectiu més famós de la literatura.
El propòsit de l’autor és crear un joc per l’ intel·lecte, una endevinalla per
l’enginy del lector.
Els protagonistes d’aquestes obres són detectius privats, guiats per la lliure
iniciativa, que menyspreen la policia, els veuen com uns buròcrates inferiors
a ells, creuen en la societat establerta, i que simbolitzen la iniciativa i
empresa individual.
El tema bàsic sol ser un crim o un assassinat.
En la introducció solen indicar el temps, el lloc de la història i personatges
(normalment un detectiu, un ajudant d'aquest, una víctima i els sospitosos).
Es basa en la pura comprensió intel·lectual. El desenvolupament es
constitueix pels intents de solucionar l'enigma plantejat que s'ha de resoldre
d'alguna manera. És el procés d'investigació del crim mitjançant les
preguntes de “qui ho fa?” i “perquè ho fa?”, enigmes que calen resoldre al
llarg de l’obra.
Finalment en el desenllaç, en el conflicte s'aconsegueix un nou equilibri en
la situació.
L'ambient és en general urbà. En els primers relats el crim passava en
espais interiors, a habitacions tancades, és un altre moviment fundador del
gènere. El subjecte amenaçat ni tan sols aquesta assegurança en el lloc
més privat possible: el seu propi quart. En l'actualitat, la violència es
desencadena als carrers, davant la sorpresa o indiferència dels possibles
testimonis.

• Novel·la negra:
Trobem el seu origen en el s.XX, als Estats Units – Incorpora a la narrativa
detectivesca tècniques fotogràfiques d’origen periodístic, un estil oral, ritme
ràpid i diàlegs concisos. Les històries estan influïdes per la Llei Seca, i el
negoci il·legal que va generar. És la novel·la filla dels gàngsters i la
depressió econòmica dels anys 30.
El protagonista d’aquestes obres sol ser un detectiu escèptic que es barreja
amb els baixos fons i amb la riquesa , i contempla el món, corrupte,
decadent i immoral. El detectiu gairebé sempre recorre a la violència i a les
armes per saber qui va ser el culpable.
L’autor més representatiu és Dashiell Hammet, autor de Falcó Maltès i La
clau de vidre (ambdós 1930). També cal destacar a Raymond Chandller, qui
crea a Marlowe, aquest detectiu es mira el món i la gent de manera
desenganyada i irònica, i la trama demostra que aquest punt de vista és el
més realista.
A Europa sorgeixen autors com: Simenon, creador de Maigret, Agatha
Cristie, creadora de Poirot (detectiu de la vella escola).
Altres autors són Patricia Highsmith, Peter Lovesey, Ruth Rendell i Julian
Symons.

Inventar un relat amb les característiques del gènere.

Marina Amaro i Carolina González


Assassinat a Whitechapel
Eren les 4 del matí. El telèfon va sonar fins a tres cops. Va ser el tercer quan
John Gray va agafar-lo. Havia passat la nit fora, i feia just una hora que
havia aconseguit adormir-se. Mentiria si digués que s’esperava una trucada
a aquelles hores, i més estrany li semblava que fossin qüestions
professionals. “No, estava despert” “Quan?” “Sí, és clar, vaig de seguida”.
Va tardar poc més de cinquanta minuts en arribar, i menys de cinquanta-u
en adonar-se de que aquell cas no era com els altres. No sabia perquè, era
pura intuïció. Quelcom estrany es podia percebre en l’ambient. D’aquelles
coses que no s’expliquen, que se senten, es perceben, es noten.
La noia estava al terra. Tanta sang pel terra posava a qualsevol en tensió,
malgrat que ja havia plogut molt des que ell ja no se sentia tan afectat. La
víctima no tindria gaire més de 18 anys, era jove, segur que en altres
circumstàncies inclús el detectiu hagués dit que era molt maca. Estava de
costat, amb els genolls a prop de la cara, amb un posat i un rostre de dolors
absoluts. Era el pur reflex del patiment, de l’angoixa, de la sorpresa, de la
mort. Al terra hi havia dibuixat amb sang un cor. Una escena realment
tremenda.
-La víctima és diu Sara Wilson, té 19 anys, viu al barri de Whitechapel amb
els seus pares, Margarette i Simon. Portava el carnet d’identitat a sobre. Fa
unes cinc hores que la van assassinar.
-I qui s’ha trobat amb la sorpresa?
-Un veí de la zona, ha trucat a la policia. L’ha trobat quan estava donant un
vol amb el gos.
-La coneixia?
-No, diu que no.
-Ha vist res sospitós?
-Ja hem fet les preguntes claus, John.
-Mai se sap, tal i com van les coses...
-Ho investigaràs,oi?
-Ho dubtes?
-No, la veritat és que no, era pur formalisme.
Va investigar l’escena del crim. Aparentment no hi havien proves, i tampoc
havien analitzat si hi havia les empremtes dactilars d’ algú. De mentre que
els encarregats d’aquest àmbit feien la seva feina, John començà a
investigar si la noia mantenia alguna relació amb algú. Va entrevistar-se
amb els seus pares. No va treure massa en clar, no hi estaven massa
preocupats per aquest tema, doncs el dol i el dolor provocaven rius de
llàgrimes en tots dos.
Va interrogar doncs, el que va ser parella fins aquell moment de la Sara. En
Mark. Era un noi de pell blanca, ros, prim, esquifit fins i tot, amb ulleres de
pasta i amb la aparença de no haver trencat mai un plat.
-Jo,jo...jo no..no,no podria fer res així,...no,no, se..seria incapaç, per favor,
no..no,no em digui que sóc sospi...sospitós!
-Jo no he dit res, només estem conversant.
-Pe...però ho ha insinuat!
-Tranquil, Mark. Només respon al que et pregunti, d’acord?
No va ser gens fàcil, interrogar-lo. Estava massa insegur i va decidir
esperar-se al dia següent per a veure si el noi es calmava. El tartamudeig
impedia entendre qualsevol frase que intentés pronunciar. Era inútil.
Així va esdevenir el dia següent, i va tornar a parlar amb ell. Semblava un
altre. Era fascinant. Les dificultats alhora de parlar havien desaparegut. Es
mostrava fred, insensible, impassible. Amb prou feines responia amb més
de dues paraules o monosíl·labs. Algun problema devia tenir aquest noi...
Va enviar-lo a un psicòleg, que alhora el va enviar a un psiquiatre.
Efectivament, alguna cosa estranya hi havia.
-Doble personalitat amb altres trastorns violents? No es solen veure
aquestes coses eh!
-Doncs no, però finalment s’han trobat les empremtes i ell ha acabat
confessant.
-Fascinant!
-Sense dubte...
-Gran treball, John.
-No he fet pas gaire. Ha estat fàcil.
-Bé, has insistit.
-És la meva feina.
-Ens has ajudat. Gràcies.
-No em donis les gràcies.
Eren les 4 del matí quan John va arribar a casa, va servir-se una copa de
conyac, i va encendre el televisor. Aquella nit no podria dormir.

Paula Aldana i Núria Mena

Desprès d’una nit d’insomni, on el vent i la pluja anunciaven una gran


tragèdia, Armand va despertar-se, abans d’aixecar-se per tornar a posar-se
aquell horrible uniforme que cada dia l’acompanyava a la feina, va palpar
els llençols que cobrien el cos de la seva dona. Va notar una fredor, com un
dia d’hivern. El seu cos no transmetia cap mena de moviment, com si el seu
cor s’hagués aturat. Sense encara obrir els ull, perquè tenia por d’obrir-los i
veure el més indesitjable. Va inspirar fort, i va armar-se de valor per
afrontar la nova situació que li esperava. Va aixecar-se i va observar el seu
cos blanc, aquell color blanquinós la feia més freda encara. << que estrany
va pensar>> va adonar-se que encara portava la mateixa roba que ahir,
però aquelles sabates no eren seves. Feia vint anys que vivia amb ella i
coneixia perfectament totes les seves pertinències. Aquell fet el va omplir
encara més d’ ira, per això sense pensar- ho dues vegades va decidir de
investigar fins a trobar qui era l’ assassí, sense trucar a la policia ja que ell
tenia suficients contactes per poder investigar per si sol.

Desprès d’ unes setmanes, no havia trobat pistes, però tot indicava que era
el seu veí, en Mauri. Quan es van mudar en aquell barri residencial, recent
casats, ja va veure signes rars per al seu veí. Aquest no acostumava a sortir,
al principi volien mantenir una bona relació però, tots els intents van ser
insuficients. Un dia en Mauri va convidar a casa seva sopar, a Lorraine, la
dona de l’Armand. Aquest no la va deixar assistir perquè veia que el seu veí
es comportava amb ella d’una manera molt més afectuosa que amb la resta
de veïns. A partir d’aquell moment Lorraine era una obsessió per a Mauri. L’
Armand va pensar que l’única manera per trobar alguna pista, que el fes
culpable, era cercant en les seves deixalles. Però no hi va trobar res.
Desprès d’unes hores va tornar a casa seva pensant qui podia haver
assassinat la seva dona. Era de nit, el dia havia acabat, mentre descansava
mirant la televisió, va trobar en un racó unes sabates amagades, però no va
saber de qui eren, ja que tampoc eren de la seva dona.
Va sortir de casa es va dirigir cap al magatzem del jardí, va prendre tots els
estris i va sortir. Va agafar el petit cadàver que havia deixat feia 10 nits en
el llit, va embolicar-lo, el cos s’havia descompost, i feia una olor poc
agradable. Un cop embolicat el cos, es va dirigir cap al Pont de l’Alma. En
arribar, va agafar el cos a pols, i quan era a punt de llençar-lo, va sentir una
sensació de tendresa cap a aquell cadàver. Va adonar-se que era algú que
coneixia, era la seva dona. Armand no va reconèixer que tenia una malaltia
era un assassí en sèrie, els seus assassinats es caracteritzaven per el canvi
de sabates que feia en les seves víctimes, a cada nova víctima li posava les
sabates de l’anterior. Desprès d’adonar-se que el seva última víctima era la
seva dona, i que ell no havia tingut el valor d’aturar-se per no matar-la, va
desesperar-se. Davant d’aquella situació que no podria superar, va decidir
llençar el seu cos amb ell abraçats. I així va acabar tot.

You might also like