You are on page 1of 1

Avui sóc libanès.

El fum ,la sang i l’odi ens barren el camí cap a Trípoli des de Damasc. El ferotge
israelià devora com un voltor famolenc el David del Líban i arrabassa tot el poble
de casa i els regala la mort, la fam i la solitud al capvespre dels llessamins. El
món, tanmateix, resta callat entre els fumerals de les bombes que cauen sobre
els nadons beirutins i els omplen de foc. És com si tot estigués de vacances i aliè
als problemes quotidians. Dirigents politics i multinacionals , amb corbates ben
lligades i nusos impecables, deixen anar a lloure els seus perfilats serrells per
l’omnipresent aire condicionat. Impassibles, demanen prudència al poble. Res ja
no els importa, ja que posseeixen sucosos contractes signats per controlar l’or
negre de la zona. Europa, la nostra, segueix l’estela dels poderosos per no quedar
gaire lluny de la taula on hi ha el gran pastís que seductor se’ls presenta amb
cireretes de sang i dolor.

Aquest estiu no podrem passejar pas pels vostres carrers i atzucacs, tot i que per
defensar-vos travessaríem els profunds sots de la carretera de Damasc per lluitar
i ser testimoni de la bogeria militar i anacrònica de la força com a raó. Els camins,
doncs, són dreceres són lligams naturals i amics que cerquen l’amistat, la pau i la
coneixença per bandejar la mediocritat i l’oblit. La ferralla no es deixarà obrir la
porta del palau de Beit ed-din per escoltar la veu vellutada de la libanesa
Fairouz . Enguany no farem safareig amb la vostra gent pel port de Trípoli
lentament cap al capvespre. Tot se’ n va en orris, però esperem refer dels
enderrocs moderns carrers plens de llum i esperança. Avui, doncs, em sento i
recorro amb vosaltres el camí que enllaça Beirut amb Damasc.
No, no anirem a Beirut ni a Damasc , on espera ballant la bonica Olfat vestida de
roigs vestits de cirera. Avui, més que mai, ens sentim libanesos...

Josep Ramon Gregori

You might also like