Aprenentatge, Motivació i Emoció

Prof. Esperança Villar

1.Conceptes introductoris
1.1. Definició de motivació
Hi ha un cert acord en considerar la motivació com el resultat de la interacció d’un conjunt de factors biològics,
psicològics i socials que influeixen en l'elecció, iniciació, direcció, magnitud, persistència, reiteració i qualitat
d'una acció adreçada a una fita o objectiu. La motivació no és un tret de l'individu sinó el resultat de la interacció de
múltiples factors en un context determinat.

l'elecció
la iniciació
la direcció
D’un conjunt de factors la magnitud
la persistència
biològics psicològics
la reiteració
socials la qualitat
És el resultat de la interacció que influeixen en d’una acció adreçada a fites.

Aquesta definició ens permet identificar i avaluar una conducta motivada (quan l’individu tria una conducta enlloc
d’una altra, o quan persisteix en la realització d’una conducta malgrat els obstacles que troba per a la seva realització,
podem dir que es tracta d’una conducta motivada); tanmateix, no aclareix gaire la dinàmica dels processos
motivacionals.

1.2. Funcions de la motivació

La motivació, igual que la percepció, l’atenció, l’aprenentatge i la resta del que anomenem processos psicològics
bàsics, constitueix una funció adaptativa que permet a l’individu:

1) Anticipar fites i objectius que el duran a iniciar i mantenir determinades accions fins a la consecució
d’aquests objectius. L’establiment de una fita o objectiu personal pot estar determinat per un desig (p. ex.,
comprar un determinat model de cotxe), una expectativa (aprovar un examen) o un estat de privació (p. ex.
menjar, beure, dormir o abrigar-se quan fa fred).

2) Activar els seus recursos energètics (fisiològics i cognitius) per tal de preparar-se per a l’acció. L’augment
de la pressió arterial, l’acceleració del ritme cardíac o la dilatació de les pupil·les, són exemples de canvis
fisiològics que es poden produir quan un individu es prepara per dur a terme una acció adreçada a una
determinada fita. De la mateixa manera, els recursos cognitius fan referència a la planificació de l’acció, la
selecció de les estratègies per assolir els objectius, l’avaluació dels obstacles que poden dificultar la seva
consecució, etc.

3) Executar l’acció, és adir, realitzar la conducta dirigida a l'objectiu prèviament anticipat gràcies als recursos
mobilitzats.

4) Comprovar o monitoritzar l’execució de l’acció. A mesura que es va realitzant la conducta, el subjecte va

comprovant si s'ajusta a les expectatives inicials, és a dir, a la representació cognitivo-afectiva que s'havia
format d'aquesta conducta. En cas negatiu va corregint la seva actuació, o deixarà de fer-la. En cas positiu
continuarà executant la conducta fins al final.

5) Re-avaluar l’objectiu. Si no s'assoleix la fita el subjecte té vàries opcions: pot tornar a avaluar les seves fites
proposant-se objectius més simples; devaluar l'objectiu dient-se a si mateix que ja no l'interessa; o sentir-se
frustrat i abandonar.

1.3. La dinàmica del procés motivacional

1
És difícil poder comprendre i integrar els diferents conceptes i propostes teòriques actuals en psicologia de la
motivació. Tanmateix, sembla existir un cert consens en considerar la motivació com un procés dinàmic d’interacció
individu-entorn en un context específic. En aquest procés molts autors coincideixen en diferenciar dues fases:

- Intenció: Es defineix la conducta motivada com una conducta orientada a fites i, per tant, intencional. Perquè
hi hagi conducta motivada hi ha d’haver, en primera instància, una intenció d’assolir una determinada fita.
Molts autors denominen aquesta fase pròpiament com a “Motivació”. La formació d’intencions és un procés
complex que obeeix a la interacció de factors socials (marcs socioculturals en els que es desenvolupen les
necessitats i les identitats individuals i col·lectives), biològics (necessitats d’autoconservació) i cognitius
(representació i valoració de l’entorn i de les interaccions amb l’entorn).

- Control de l’acció: El fet que un individu desenvolupi la intenció d’assolir una determinada fita no és suficient
per garantir que durà a terme comportaments adreçats a l’assoliment d’aquella fita. Cal, a més, la capacitat
de planificar i executar les accions necessàries per arribar a l’objectiu proposat. Tradicionalment es coneix
aquesta fase del procés motivacional com a “Voluntat” i té a veure amb la capacitat d’autoregulació o control
de l’acció.

Què vull fer?

Com haig de fer-ho
Perquè vull fer-ho? per assolir resultats?
Puc fer-ho?

Dinàmica del procés motivacional

2. Identificar necessitats

2.1. La teoria de les necessitats d’Abraham Maslow

D’acord amb la teoria humanista proposada per Abraham Maslow (1943, 1954), els individus
neixen amb un conjunt de necessitats fisiològiques que són innates i posteriorment van
desenvolupant nous patrons de necessitats en base a l’aprenentatge. Les necessitats humanes
s'estructuren en dos grans grups:

 Necessitats de carència (D-needs): el seu dèficit o carència activa la conducta per

satisfer-les.
http://thesocialworkexam.com/wp-
content/uploads/2011/03/Abraham_maslow.jpg

1. Fisiològiques gana, set, impuls sexual, son, respiració, etc., vinculades a funcions de
supervivència, la satisfacció de les necessitats primàries és prioritària.
Mentre no són satisfetes, l’individu no manifesta altres motivacions.
2. Seguretat protecció, estabilitat, ordre.
3. Amor, pertinença, relació Rebre i donar afecte (família, amics, parella); sentir-se estimat/da.
4. Valoració, aprovació autorespecte, autovaloració, sentiment de competència, aprovació dels
(autoestima) altres, estatus, fama, atenció.

 Meta-necessitats (B-needs): necessitats de ser, de créixer personalment (Autorealització)

1. Saber i comprensió (tenir coneixement de les coses)
2. Necessitats estètiques
3. Autorealització
4. Transcendència (espiritualitat)

Les necessitats de carència són bàsiques per a la supervivència. Ocupen la base de la piràmide degut a la seva força
i dominància, mentre que les motivacions de creixement són més fràgils. Quan no es satisfan les necessitats de
carència, l'individu no madura i poden sorgir patologies com, per exemple, sentiments d'inferioritat (quan no es satisfà
la necessitat de valoració i aprovació), comportament asocial i soledat (necessitat d’amor i pertinença). Les
necessitats es satisfan jeràrquicament, començant per les de nivell inferior i progressivament van apareixent
2
necessitats superiors. No totes les persones arriben a desenvolupar les motivacions superiors orientades al
creixement personal. De fet, es tracta d’un tipus de motivacions que mai no es poden satisfer del tot perquè quan més
se’n té, més se’n vol i molt poca gent, segons Maslow, assoleix el nivell d’autorealització; els qui l’assoleixen són
persones que s’accepten a elles mateixes, són realistes, no estan afectats per la pressió social i manifesten interès
per el desenvolupament de les potencialitats dels altres.

Malgrat la dificultat de la seva contrastació empírica la teoria de Maslow és atractiva i molt intuïtiva, ha estat
àmpliament acceptada en diferents àmbits i ha donat lloc a teories posteriors basades també en l’ordenació jeràrquica
de les motivacions humanes. Una de les més conegudes és la teoria de Herzberg, d’aplicació en l’àmbit del treball i
en altres contexts.

2.2. Una extensió de la teoria de Maslow: El model de Herzberg

Per a Herzberg la satisfacció de les persones en el treball depèn de dos factors: d’una banda el que anomena factors
higiènics (o de manteniment) fan referència a les condicions físiques (llum, soroll, temperatura, etc.) i ambientals
(salari, seguretat, polítiques d’empresa, relacions i clima laboral) del lloc de treball. Per sí mateixes no produeixen
satisfacció ni contribueixen a incrementar el nivell de motivació dels treballadors però, en canvi, quan aquests factors
són precaris provoquen insatisfacció. Per això, una norma bàsica en les polítiques de recursos humans és la de
garantir unes bones condicions laborals per tal de prevenir el malestar i la insatisfacció dels treballadors. El segon
conjunt de factors són els pròpiament motivacionals i tenen a veure amb les possibilitats de desenvolupament
professional, de creixement personal i autorealització del treballador (les tasques assignades, la possibilitat de
progressar i promocionar-se, responsabilitat i autonomia, reconeixement dels resultats). En definitiva, la teoria
proposa que la satisfacció en el lloc de treball està en funció dels factors motivacionals mentre que la insatisfacció
està en funció dels factors higiènics.

D’aquesta teoria es desprèn que cal disposar d’unes condicions laborals mínimes i que es pot millorar el nivell de
motivació i satisfacció dels treballadors a través de l’enriquiment dels llocs de treball (job enrichment: augmentar els
nivells de responsabilitat i autonomia, augmentar el repte de les tasques a realitzar, el nivell de visibilitat i
reconeixement de la tasca, etc.).

Model motivacional de Herzberg

Factors higiènics Factors motivacionals

Insatisfacció No Satisfacció No satisfacció Satisfacció

Treballs amb pobres Treballs adequats Llocs que no Llocs estimulants que
condicions laborals en quant a les condicions ofereixen autonomia, representen un repte
relació a salaris, laborals. possibilitat de control òptim, amb
relacions laborals, i competència, reconeixement dels
supervisió tècnica, etc. reconeixement dels objectius assolits, i
resultats assolits. possibilitats de promoció.

Insatisfacció- No insatisfacció-No motivació Satisfacció-Motivació

Desmotivació

2.3. El model evolucionista de les necessitats

L’adaptació s’entén com a producte d’un procés històric d’evolució que facilita l’encaix a l’entorn i la resposta a les
demandes ambientals, fet que dóna una avantatge de supervivència i reproductiva a l’organisme i a la seva
descendència.

Els motius s’han desenvolupat per promoure i guiar la conducta necessària per resoldre els problemes d’aptitud
inclusiva (inclussive fitness): quantitat de còpies de gens propis que passen a la següent generació a través de
familiars consanguinis. Les adaptacions motivacionals han evolucionat a partir de pressions de la selecció en un
entorn social de complexitat creixent, específicament la grandària dels sistemes socials humans. De fet, la grandària
del neocòrtex de les espècies s’estableix pel rang de la grandària del grup que requereix l’hàbitat en què viu l’espècie.
3
Així doncs, les necessitats (motivacions) humanes segons la teoria evolucionista serien les següents:

4
Bernard et al. (2005).

5
2.4. La teoria de les necessitats de Maslow revisada a partir del model
evolucionista

Kenrick et al. (2010)

2.5. La teoria de l’Autodeterminació (Self-Determination Theory; Deci i Ryan,

2000)
La inclinació motivacional primària de l’ésser humà és la de ser eficaç per tal de
produir canvis en l’entorn. L’ésser humà s’esforça per tal de ser un agent causal de la
seva conducta. Les persones autodeterminades es veuen a si mateixes com
iniciadores de les seves accions, seleccionen els resultats desitjats i trien una línia
d’actuació que les porti a la consecució d’aquests resultats. En aquest sentit, és
possible intervenir per facilitar un augment de la motivació intrínseca ajustant la
dificultat de la tasca a les habilitats de la persona, afavorint el control sobre la
realització de l’activitat i facilitant l’aparició de sentiments de competència personal. La
novetat i l’interès de la tasca també contribueixen a incrementar la motivació
intrínseca.
http://1.bp.blogspot.com/VNFVZfP7aZs/VMVnvx0hT2I/AAAAAAAACw0/1B8cyZChhMg/s1600/
Deci%2B%26%2BRyan.png

La SDT és una macroteoria integrada per vàries subteories:

 Teoria de les Necessitats Psicològiques Bàsiques (necessitats innates i universals)

 Teoria de la Integració Organísmica (adquisició i interiorització de la capacitat d’autoregular-se)
 Teoria de l’Avaluació Cognitiva (factors socials i ambientals que expliquen la variabilitat en la motivació intrínseca)
 Teoria de les Orientacions de Causalitat (diferències individuals en la regulació el comportament)

Pel que fa a les necessitats psicològiques bàsiques de les persones, la teoria proposa 3 necessitats innates i
universals:

- Autonomia: possibilitat de decidir i elegir els propis cursos d’acció, sense control extern.
- Competència: capacitat de ser efectiu sobre l’entorn, de produir canvis mitjançant l’acció.
- Vinculació: sentir-se unit als altres (relatedness), que es forma part d’un grup o col·lectiu.

Pel que fa a la integració organísmica, és important conèixer com s’adquireix i s’interioritza la capacitat d’autoregular-
se i la possibilitat que pugui haver més d’una manera d’autoregular-se. La interiorització psicològica explica la
tendència de les persones a transformar les raons externes per fer una acció en raons més internes i integrades al
Jo. La Teoria SDT proposa un seguit de fases per explicar l’adquisició de la capacitat d’autodeterminació que anirien
des d’un estat inicial en el que l’individu no percep una relació entre les seves accions i els resultats d’aquestes
accions i, en conseqüència, actuaria sense motivació, fins una fase d’autodeterminació o de motivació intrínseca en la
que els individus estan internament motivats, amb independència de cap mena de control o contingència externa. Les
fases, tal com es descriuen dins la Teoria de l’Autodeterminació (self-determination theory, Deci i Ryan, 1985, 1991)
són les següents:

6
 1) Regulació amotivada o desmotivada
L’individu percep que no controla el seu entorn, que els resultats que obté són independents de les seves
accions (indefensió apresa), no hi ha cap expectativa de reforçament i, en conseqüència, la conducta no està
motivada, no té cap propòsit o intenció, atès que hi ha la percepció que res no pot canviar la situació actual.

2) Regulació externa o extrínseca

La conducta està controlada per contingències externes (reforçaments o càstigs). La motivació és extrínseca
perquè les raons per a la seva realització no tenen res a veure amb la pròpia activitat en ella mateixa, sinó en
les conseqüències que se’n deriven i que estan controlades externament.

3) Regulació introjectada
Representa una primera forma de regulació interna, tot i que la font primària de la motivació continua essent
externa. L’individu realitza l’acció per evitar l’ansietat-vergonya-culpa que se’n deriva de no fer-la o sentir
l’orgull o els sentiments d’auto-estima associats a l’acció. Per exemple moltes persones no roben perquè
pensen que estaria malament fer-ho, atès que és socialment reprovable, i es sentirien culpables si ho fessin.
Es tracta més aviat d’un comportament d’autocontrol que d’una motivació interna.

4) Regulació identificada
La conducta és valorada i triada per un mateix. La motivació és extrínseca perquè l’acció no es fa pel valor
que té en ella mateixa, pel plaer o la satisfacció de fer-la, sinó amb una finalitat concreta per assolir uns
objectius determinats. L’individu ha decidit que la conducta és important i decideix lliurement fer-la.

5) Motivació intrínseca
L’acció es du a terme pel simple plaer o gaudi que proporciona realitzar-la, de manera voluntària i en
absència de contingències externes (per exemple, tocar un instrument musical quan ningú ens escolta, pel
simple plaer de fer-ho). La motivació intrínseca proporciona a l’individu la possibilitat de sentir-se competent i
auto-determinant.

2.6. La protecció-valoració del Jo com a necessitat humana bàsica

L’autoconcepte fa referència a les percepcions de la persona sobre ella mateixa formades a partir de la interacció
amb l’entorn i les interpretacions que fa dels resultats d’aquestes interaccions: experiència personal, comparació
social, discrepància dels resultats respecte a les fites personals, esforç invertit, etc. Es considera una dimensió
bàsicament cognitiva, complementària de la dimensió essencialment emocional que representaria l’autoestima.

En l’àmbit acadèmic, Covington (2000) ha desenvolupat una teoria sobre la motivació acadèmica centrada en la
protecció de l’autoestima com a motivació primària de les persones. La teoria pressuposa que tots els individus
busquen augmentar l’autoestima i protegir-la de possibles amenaces.

Parteix de la base que dins la societat actual es valoren molt la capacitat o les aptituds individuals i per això les
persones s’esforcen en mostrar-se capaces davant dels altres. Quan aquesta capacitat es veu qüestionada o
amenaçada (per exemple per un mal resultat acadèmic), s’activen mecanismes per protegir l’autoestima (estratègies
egodefensives: l’individu busca explicacions que no qüestionin la seva capacitat: “estava malalt el dia de l’examen”,
“no vaig poder estudiar perquè tenia molta feina”, etc.).

Quan els fracassos es repeteixen i les estratègies egodefensives fallen, s’experimenta un sentiment de pèrdua de
control i indefensió que pot acabar amb l’acceptació del fracàs o la culpabilització del sistema i l’abandonament.

Estratègies Egodefensives en l’àmbit acadèmic:

- Baixar la mirada o fer veure que s’està fent una altra cosa per a no ser preguntat.
- Contestar les preguntes del professor de manera vaga o general per no cometre un error o mostrar que no es
coneix la resposta.
- No esforçar-se, guardar silenci, passar desapercebut, no implicar-se per no fer evident als altres que no se’n
sap.
- Fer veure que un té interès per la matèria, fent preguntes de les quals ja se’n sap la resposta, adoptar una
actitud pensativa, aparentar comprensió sense comprendre realment, etc.
- Aplaçar les tasques acadèmiques, deixar-les per “més tard”. Així, l’alumne té una excusa per disculpar-se en cas
de fracàs (“si hagués tingut temps, ho hauria fet millor”). Variants d’aquesta estratègia és carregar-se de feina
que no es pot fer de manera que no poden dedicar temps a una tasca concreta, o passar hores buscant
bibliografia per al treball sense arribar a escriure res.
- Proposar-se fites i objectius inassolibles (el fracàs està pràcticament garantit).

7
- Admetre alguna limitació personal (tolerable) per protegir la imatge de capacitat. Per exemple, és admissible
reconèixer un problema d’ansietat davant els exàmens i que un es queda en blanc per justificar el mal rendiment
(la capacitat queda protegida).