PAULINA JORDAN .
M¡grac¡ó. Qui coneix el concepte?
Malgrat viure aquídos anys i sobretot sentir-me a vegades brega-
da en temes de"convivéncia"catalana, encara hi ha moments en
qué em sorprenc aliena i espectadora d'una vida a la que, com a
mínim, és complicat de seguir-ne el guió.
Viure lluny delteu país i de les coses que coneixes no és empresa
fácil, els ho puc assegurar. I malgrat és cert que acabes adaptant
moltes de les teves maneres de fer i pensar i fins i tot el vocabu-
lari, al capdavall ets un "estrany" o bé un "immigrant", i aixó és
molt, molt dur.
Em trobava en una reunió d'igualadins en la que féiem broma de
les entrelínies de la meva decisió de viure aquí. Algú explicava
com escoltava de companys seus de treball, amb sorpresa, ex-
pressions com:
Ens anirá bé aquesta crisi, perqué se n'aniran els immigrants i de milers de compatriotes que són aquí. Fent de la "convivéncia i
quedarem només nosaltres!! a harmonia" un tema d'estat.
No vaig poder més que somriure i pensar que és una més de les
coses cruels i sense sentit que s'escolten. Al cap i a la fi, en aquest
món ample de Déu hi ha espai per a tots, com deia sempre la
meva ávia, encara que molts no ho sápiguen.
Ni hi vaig parar més atenció, fins que aquesta setmana ressoni
la notícia d'un immigrant "equatoriá" com jo. Un altre equatoriá,
dels gairebé milió i mig que vivim a Espanya. Peró ell no té pa-
pers, i va perdre el brag en una feina on cobrava en negre. Uamo
el va "ajudar" a canviar-se la roba de treball i després d'instruir-lo
en les explicacions que hauria de dona1 el deixá abandonat a la
porta d'un hospital catalá.
Se'm va aturar el món amb la notícia. I mireu que n'hi ha de no-
tícies terribles i preocupants, aquests dies! Peró aquesta m'era
propera, dolorosament propera, i no vaig poder evitar de refle-
xionar:
Qué és migrar? Algú en coneix el concepteT
Si sóm éssers h.umans, perqué enmig de les terribles notícies del
món, les factures del telefon i les "fotomultes" amb que ens regala
la tecnologia, no ens permetem de mirar al nostre entorn i enten-
dre els que són diferents de nosaltres?
Els explicaré un secret. Moltes vegades he estat apunt de tornar
al meu país, cosa que en la meva condició seria for(a senzilla. Es
clar, peró, que la meva aposta personal no m'ho permet, si més no
no em donaré per venguda tan aviat. Peró penso en les históries
Aquests palsos que vostés diuen "del tercer món" i nosaltres ano-
menem pátria, ho han fet molt -peró molt- malament. Llástima.
Peró el seu país també ho ha fet malament, i aixó és més greu
perqué s'esperava que els del"primer món" ho fessin més bé.
Penso en Salt, en el braq ja inexistent d'aquest equatoriá sense
rostre, en les vegades que jo, o el meu fill, o el meu espós cata-
lá hem escoltat o viscut expressions xenófobes, i em pregunto
qui. Qui sap qué vol dir migrar? | algú té garantit que no li tocará
viure-ho?
El món és rodó i dóna moltres voltes. El Banc Mundial diu que ja
no sóm paTsos emergents, sinó paisos emergits. Fins fa no gaire
temps les persones encarregades de la neteja o de la recollida de
fruita i els treballs de la construcció eren, en altres paTsos, espa-
nyols. Peró hi ha lliqons que mai s'aprenen. Avui escric trista, in-
dignada i sobretot enyorant el meu poble, la meva gent, els meus
costums i els somnis de moltes persones que vaig veure marxar.
Escric recordant els nens indífenes que, abraqats a les baranes
dels aeroports del "tercer món" es quedaven orfes de pares tre-
balladors que emprenien la més trista i enyorada de les empreses
en la cerca d'un futur millor.
Escollien preferentement Espanya. Molts deien que era el millor,
que ens assemblávem molt. I quina terrible desgrácia! És tan ve-
ritat en tantes coses, ens assemblem tant i ens desconeixem tant,
també. I tanta gent que ha mort. I el record anecddtic d'un prín-
cep que va ser present en la missa in memoriam dels equatorians
que moriren a la T4 a Madrid. Només recordo el seu gest d'¡nco-
moditat per la forta olor del lloc, ho recordo sempre que algú ens
mira amb recel. Sense adonar-se que la majoria no se n'anirá. Que
ja som part d'aquesta história. Perd que posen la mateixa cara del
príncep que, obligat per les circumstáncies, aguantava el tipus i
soportava la preséncia dels que no són com ell. Simplement per
qué ell així ho ha decidit.
Els nostres pobles coneixen la migració com un verb que es con-
juga amb il.lusió, pobresa, treball i separació. Vostés també co-
negueren la paraula, peró molt em temo que oblidaren el que
significa.